Papat franc

Del 756 al 857, el papat va passar de l'òrbita de l'Imperi Romà d'Orient a la dels reis dels francs. Pipí el Breu (governat 751-768), Carlemany (R. 768-814) (co-governant amb el seu germà Carloman I fins al 771), i Lluís el Pietós (814-840) van tenir una gran influència en la selecció i l'administració dels papas. La "Donació de Pipí " (756) va ratificar un nou període de precepte papal a la Itàlia central, que es coneixeria com a Estats pontificis.

Aquest canvi va ser iniciat pels longobards que van conquerir l'exarcat de Ràvenna dels bizantins, reforçats pel triomf francià sobre els longobards, i van acabar amb la fragmentació del Regne franc en la França Occidental, la França Mitjana i la França oriental. Lotari I va seguir governant la França mitjana, que incloïa gran part de la península italiana, del 843 al 855.

Aquest període va ser "un moment crític en la transformació de Roma des de la capital antiga fins al poderós bisbat a la nova capital de l'estat".^[1] El període es va caracteritzar per "batalles entre francs, longobards i romans pel control de la península italiana i la suprema autoritat dins de la cristiandat".^[2]